El Granat de Perpinyà (Xavier Deulonder i Camins)
27.12.2019 06:58
M’agradaria molt que a
Barcelona es fes una exposició sobre el Granat de Perpinyà, la pedra
semipreciosa amb què s’elaboren joies inscrites en el patrimoni i el
coneixement del Rosselló; un bon lloc per exhibir-la podria ser el Saló
del Tinell, fet i fet, el Palau Reial Major pot considerar-se
l’equivalent barceloní del Palau dels Reis de Mallorques, on, gràcies a
la col·laboració del consell departamental dels Pyrénées Orientales i la
regió d’Occitanie amb el suport del Gremi artesanal dels oficis d’art i
creació de joiers de Catalunya del Nord, de particulars, així com de
l’Associació Diocesana de Perpinyà-Elna i els municipis de Calmella,
Elna i Tuïr, durant els propers tres anys es podrà admirar la mostra de
més de setanta peces de joieria i orfebreria, documents, objectes i
obres, aplegades per l’Institut del Granat.
Tanmateix, ja m’ho veig a venir; a Barcelona, l’exposició del Granat de Perpinyà es presentaria com un exemple de l’art i de la cultura dels sud de França o, pitjor encara, d’Occitània, perquè no es preocuparia ningú de fer la distinció entre Occitanie i Occitània, dues coses molt diferents que convé evitar confondre-les; potser si a França existís una regió amb capital a Perpinyà que inclogués tota la Catalunya Nord les coses canviarien una mica, encara que aquesta entitat territorial francesa s’anomenés oficialment Pays Catalan; no dic si visquéssim en un món on Catalunya encara continués dividint-se en dues regions denominades Principat l’una, i Comtats de Rosselló i Cerdanya, l’altra, perquè això ja seria somniar.
L’estat del coneixement de la Catalunya Nord al Principat està com està i prou; espero, però, que aquesta situació canviï aviat si Perpinyà esdevé una de les seus principals del Consell de la República i, doncs, passi a ser habitual veure-hi el president Carles Puigdemont en actes oficials; tal com ens ho podem figurar, si, en tenir notícia de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a diputat, Puigdemont i el seu entorn, reunits a Brussel·les, es posaren a cridar eufòrics “Perpinyà, Perpinyà” fou perquè sabien que, per més eurodiputat que sigui, no li resulta gaire aconsellable intentar posar els peus a Portbou o Puigcerdà, perquè els policies espanyols de la frontera abans el detindrien a ell que a un traficant de drogues o a un contrabandista d’armes; al capdavall, no és pas segur que Espanya excarceri l’eurodiputat Oriol Junqueras, tal com ho hauria de fer en aplicació de la sentència del tribunal europeu. Ja me’n faig càrrec que, quan es faci efectiva la República Catalana, la frontera amb França continuarà estant a la Jonquera; tant de bo, la delegació a Perpinyà del Consell de la República aconsegueixi que al Principat es comenci a veure la Catalunya Nord com allò que és realment, tal com el seu nom mateix ho indica: una part de Catalunya només que amb la peculiaritat d’estar sota sobirania francesa.
Naturalment, m’estimo més que a Barcelona es fes una exposició sobre el Granat de Perpinyà que no pas, per exemple, una mostra sobre el rellotge de sol de la rotonda de Ribesaltes, el barri de Sant Jaume o les botigues tancades del centre de Perpinyà, el casc antic d’Elna, la línia ferroviària de Vilafranca de Conflent, el tren de Rungis o el traçat de la RN-116.
Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com
Tanmateix, ja m’ho veig a venir; a Barcelona, l’exposició del Granat de Perpinyà es presentaria com un exemple de l’art i de la cultura dels sud de França o, pitjor encara, d’Occitània, perquè no es preocuparia ningú de fer la distinció entre Occitanie i Occitània, dues coses molt diferents que convé evitar confondre-les; potser si a França existís una regió amb capital a Perpinyà que inclogués tota la Catalunya Nord les coses canviarien una mica, encara que aquesta entitat territorial francesa s’anomenés oficialment Pays Catalan; no dic si visquéssim en un món on Catalunya encara continués dividint-se en dues regions denominades Principat l’una, i Comtats de Rosselló i Cerdanya, l’altra, perquè això ja seria somniar.
L’estat del coneixement de la Catalunya Nord al Principat està com està i prou; espero, però, que aquesta situació canviï aviat si Perpinyà esdevé una de les seus principals del Consell de la República i, doncs, passi a ser habitual veure-hi el president Carles Puigdemont en actes oficials; tal com ens ho podem figurar, si, en tenir notícia de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a diputat, Puigdemont i el seu entorn, reunits a Brussel·les, es posaren a cridar eufòrics “Perpinyà, Perpinyà” fou perquè sabien que, per més eurodiputat que sigui, no li resulta gaire aconsellable intentar posar els peus a Portbou o Puigcerdà, perquè els policies espanyols de la frontera abans el detindrien a ell que a un traficant de drogues o a un contrabandista d’armes; al capdavall, no és pas segur que Espanya excarceri l’eurodiputat Oriol Junqueras, tal com ho hauria de fer en aplicació de la sentència del tribunal europeu. Ja me’n faig càrrec que, quan es faci efectiva la República Catalana, la frontera amb França continuarà estant a la Jonquera; tant de bo, la delegació a Perpinyà del Consell de la República aconsegueixi que al Principat es comenci a veure la Catalunya Nord com allò que és realment, tal com el seu nom mateix ho indica: una part de Catalunya només que amb la peculiaritat d’estar sota sobirania francesa.
Naturalment, m’estimo més que a Barcelona es fes una exposició sobre el Granat de Perpinyà que no pas, per exemple, una mostra sobre el rellotge de sol de la rotonda de Ribesaltes, el barri de Sant Jaume o les botigues tancades del centre de Perpinyà, el casc antic d’Elna, la línia ferroviària de Vilafranca de Conflent, el tren de Rungis o el traçat de la RN-116.
Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada